23. Festa Major 2024

L’any passat el primer pregó de festa major el va fer una noia, gran escriptora, la Gemma, que redescubrí la Vallclara dels seus avantpassats i s’hi enamorà, notava sensacions màgiques. Deia: Vallclara té alguna cosa especial. Aquesta màgia que ens explicava jo l’he viscuda tota la meva vida, soc un vallclarí sense papers, que ha buscat sempre Vallclara entre papers.

Soc. d’aquestes generacions que no han volgut mai ignorar les arrels profundes d’avantpassats llunyans i han remenat papers i històries fins adonar-nos que tots som parents i per tant fills de la mateixa història. Podría ara mateix inundar la placeta amb centenars d’arbres familiars en què tots hi som.

Però no patiu no parlarem d’arbres genealògics gegants.

 Parlarem de sentiments, això vol dir entrar en el meravellós món de la poesia. Vallclara i poesia sempre han estat lligats encara que mig d’amagat.

Per començar tenim petits trossos d’una Passió de Vallclara del segle XV mig amagats en els llibres parroquials més antics a Tarragona. I després en un salt vertiginós recordem el recull de Joan Amades “Lo maig” sobre el robatori de lo maig de Vallclara pels joves de l’Albi, amb la cantarella “Ara tocareu a temps valtres guineus de Vallclara. Ara fareu la tau-tau que ha passat la nuvolada”.

Podríem fer un inventari de poemes vallclarins, però no el farem ara.

Perque ara va de festa i de Festa Major.

Jo no he estat mai festero, he de reconèixer que la meva relació amb la ballaruca va acabar el dia que es va decretar la pena de mort de l'”agarrao”, quin disgust. A partir d’uns determinats anys la festa era com una classe de gimnàstica, poc a poc perdies de vista la parella i ja no calia ni que la busquéssis, més tard la gimnàstica és va començar a fer amb una cerveseta a la mà. Per arrodonir-ho a Vallclara va haver un cisma, els “modernets” cap a la piscina i un nucli resistent que volia ressuscitar pasodobles, ball del fanalet, algun agarrao de contrabando i poca cosa més. No cal dir que ara ja tot és gimnàstica pura.

Però de tot hi ha d’haver a la vida….i també existeix una Vallclara amagada.

Tornem-hi, mig poètica…

De vegades, Vallclara sembla amagada. Clareja, apunta el dia, un raig primer busca el campanar, l’encén, ara ja sense figuera, i poc a poc Vallclara es revela, envoltada de verd, erigint-se genuïnament allargada i serenament bella. Uns ulls novells hi descobreixen alguna cosa especial, i els que porten ja Vallclara endins sempre la veuen distinta. Pots presenciar un despertar resplendent des de les forques o un “ara et veig, ara no et veig” des de les eres. S’estira completament, camí de Biern, fent ostentació de la seva piscina, o es presenta abigarrada des del castell. Potser sembla mig amagada des del bosc de la sort o esvelta des de la font dels capellans, o bé des del camí que porta a l’era del Martí, o ja més tranquil·la i tocant de peus a terra t’ofereix una humil entrada pel carrer de les piques venint de Vilanova, que ens condueix pel cantó al carrer major.

Ja no estem a la Vallclara amagada, sinó a la Vallclara endins. Aquí es barreja tot: molt de passat, un present bell i estètic, i un futur per construir. Els vells parem l’oïda i sentim encara el soroll dels carros a primera hora, l’espetec del canti petat que torna de la font, el trepitjar de les cabres que tornen a casa, el suau escombrar de les dones al matí, la fressa del camió del peix arribant a la plaça, o l’estrident trompeta del Melitón pregonant “es fa saber”. A Vallclara endins, cadascun porta unes vivències diferents, i de tant en tant, es comparteixen en entranyables “te’n recordes?”. Records, històries, mites, escrits en memòries volàtils que es desfan, però nous records substituiran els antics i rescriuran la història, fins que ningú recordi el soroll dels carros. Recordaran qui sap què, potser les nits animades a la piscina, les festes sorolloses dels “English Summers”, les festes majors a la parada. Altres Vallclara.

Hi ha tantes Vallclara com a vallclarins, hi ha tants vallclarins com festes majors…

Per mi festa major és l’espeterrant trencadissa del cantiret que vaig fer davant cal Paisant, els últims cinc metres de la carrera de sacs davant cal Calderó, la xocolatada insuperable de les Capsec, els primers i tremolosos balls de ram, del pensament i el terrible ball de l’escombra, els vermuts de “berberechos” sublims, les orelletes de la Filomena …fins al neguit de les festes majors,quan ja ets pare d’adolescents, negociant hores de tornada i vigilant piscina amunt, parada avall. Tot això és festa major i moltes coses més….

 Però la festa és de tots i amb respecte totes poden conviure i allargar la cadena de la tradició i innovar amb modernitats. Vallclara sempre serà una barreja en què hi pot cabre fins hi tot un poeta que pugui dir a la seva

Miro ara Vallclara

I tant li fa que sigui vell,

ella fidel, com sempre,

m’espera

i em xerra els secrets

mig amagats en llibres vells

 i endevino històries

de temps passats

d’ancestres nostres.

I camino entre senyors feudals

i hisendes, dots i morts,

pau i guerres,

pubilles i hereus,

cases grans i petites,

pestes passant de llarg

o fent-hi estada,

Sant Antoni i Sant Joan,

carros i mules,

blat i civada,

cabres i bens,

fassines i aiguardent,

oliveres, oli i olives ,

albats aviat enterrats,

cementiris vell i nou

i parts difícils de dones joves

 i baralles i plets i crims

 i festes i balls,

enredecredos i clericals,

carlins i lliberals.

Aixi ets Vallclara

filla de tot això,

viva, alegre, ara calmada

i sempre estimada.

Visca la festa major

Visca Vallclara

Visca Catalunya.

RSC 2024